L'acció pastoral intensa que desplega a la Parròquia de l'Encarnació l'equip de preveres dins el qual treballa mossèn Josep Antoni Fuster i Segura, mitjançant tot allò que realitza el Grup Cristià de Drets Humans, pretén marcar i posar fites al compromís eclesial de l'Encarnació en la transformació de la societat.

Ben conscients de ser hereus d'una línia renovadora, i amb repte de futur, s'hi llancen amb coratjosa valentia des dels mateicos orígens.

 

Dia 25 de març de 1963 el bisbe Jesús Enciso Viana beneeix la sala de festes Olympia, conjuntament amb el seu pati d’estiu. Tots dos recintes s’han de convertir en temple i església catòlica, construïda pels arquitectes Antoni Alomar i Felip Sánchez-Cuenca, i dirigida pel seu primer rector, mossèn Antoni Roig i Roig.

Aquest acte solemne de benedicció episcopal representa la primera passa oficial de la jerarquia catòlica cap a la construcció de la Parròquia de l’Encarnació.

Amb la construcció d’aquell temple, que des dels mateixos orígens pretén esdevenir, més que “Domus Dei”, “la casa dels creients”, s’inicia tot un camí i un estil nou de fer parròquia a la ciutat de Palma.

És l’indret parroquial de Mallorca on es perfilen més nítidament i clara els aires renovadors del Concili Vaticà II, amb una visió nova i diferent de l’església i del seu missatge evangèlic.

 

El mes de novembre de 1973, deu anys després d’aquella benedicció episcopal solemne, un nou equip de preveres rep l’encomana de continuar la tasca iniciada temps enrere, perllongada durant anys seguits: mossèn Joan Darder, mossèn Josep Antoni Fuster i mossèn Teodor Suau, en són els membres que l’integren, succeint-ne d’altres que hi han treballat durant la dècada anterior.

Mossèn Josep Antoni Fuster, actiu i dinàmic vicari, que acaba d’arribar a Mallorca, després d’haver treballat durant cinc anys seguits a diverses parròquies de Burundi, a l’Àfrica Central, s’aboca plenament a una tasca pastoral que adreça sobretot a la gent més jove –hi crea el Club d’Esplai de l’Encarnació-, i també a la més inquieta o lluitadora –hi crea el Grup Cristià de Drets Humans-.

Ell mateix n’explica detalladament els orígens d’aquest Grup, al llibre publicat amb motiu de la celebració del trentè aniversari de la col·locació de la primera pedra del temple: “Naixement i presència d’una parròquia. L’Encarnació 1966-1996”.

Conta que, després d’haver fet una passejada pastoral per parròquies i entitats de l’església de Barcelona, capdavanteres en l’aplicació del Concili Vaticà II dins un compromís ferm a l’interior de la societat, s’adona que cal fer alguna cosa semblant també a Mallorca.

Davant les trepitjades constants que el règim franquista comet contra l’exercici dels drets humans més elementals, sorgeix la necessitat que un grup d’adults cristians agafi cada vegada amb més força una nova línia de compromís en la transformació de la societat, denunciant, defensant i promovent els Drets Humans, en unió amb altres grups socials que també ho manifesten, moltes vegades fins i tot il·legalment...

Són anys d’homilies censurades, de multes i empresonaments, de presència contínua de la policia secreta i de persecució periodística per part de determinats mitjans afins al règim, durant les celebracions religioses que es fan a la Parròquia de l’Encarnació...

Són anys que es fan plantejaments nous de la destinació de les entrades econòmiques parroquials, sempre des de la corresponsabilitat i mai com a fruit de passar la bacina o de fer pagar res. S'acorda distribuir-les a parts iguals entre activitats parroquials pastorals, la pobresa de Mallorca i la pobresa del Tercer Món.

 

Des d'una profunda i seriosa reflexió en grup sobre la realitat social, des de l’empenta alliberadora de la constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, i des d’una comunitat tan acollidora i encoratjadora del canvi com aquesta, es crea, l’any 1974, a la Parròquia de l’Encarnació, una comissió parroquial de “Justícia i Pau”: “per a persones interessades a cercar i trobar una resposta cristiana als problemes reals de la nostra societat, a la defensa i promoció dels drets de l’home”.

Més tard, aquesta comissió pren el nom de “Grup Cristià de Drets Humans”, com s’anomenen a Barcelona els grups parroquials d’aquestes característiques.

Gràcies a les iniciatives i propostes d'aquest Grup, la Parròquia de l'Encarnació figura dins Ciutat com una de les veus més atrevides de l'església diocesana de Mallorca davant les formes dictatorials i antidemocràtiques de la societat i davant les injustícies i opressions a la classe obrera.

 

Una de les tasques característiques més emblemàtiques, que normalment s’encomanen als membres del Grup Cristià de Drets Humans, durant els cicles més intensos de les celebracions litúrgiques anuals, és l’elaboració del cartell que presideix les cerimònies religioses, instant els creients a adoptar determinades actituds, segons les circumstàncies del temps litúrgic o d’esdeveniments socials o polítics rellevants.

Tothom que té l'oportunitat d'haver-lo vist recorda, encara ara, l'impacte que hi produeix el gran mural que roman col·locat darrere l’altar i que, amb lletres ben grosses, expressa amb total rotunditat “El quint; NO MATARÀS! Paraula de Déu”.

De manera subtil però contundent, s’hi proclama ben gràficament l’evangèlica oposició a les darreres execucions i penes de mort que dicta el general Franco molt poc temps abans de morir.

Les visites d’efectius de la policia espanyola a la Parròquia de l'Encarnació qüestionen aquell mural que, penjat a la paret més visible del temple,  imposa silenci a la gent que hi entra i que s’hi topa amb tots dos ulls, posant-hi la pell de gallina...

Un fet com aquest es produeix en uns moments tensos, de pressions internacionals –inclosa la petició de clemència del papa Pau VI-. S’hi pot tallar el silenci que provoca a l’interior del temple. La policia en demana explicacions, pretenent d’esclarir què volen dir aquelles paraules. Les pressions perquè sigui retirat són molt intenses...

Esdevé una de les iniciatives més cridaneres, que s'ajunta a moltes altres de caire reivindicatiu més poc vistós, com és ara la creació d'uns serveis d'assessoria jurídico-social per a gent obrera, a la mateixa Parròquia de l'Encarnació.

A la Vetla de Nadal d'aquest any, causa un fort impacte el telegrama que s'envia al ministre de Justícia, demanant-li "amnistia per als presos polítics; autorització del retorn de tots els exiliats polítics; ple reconeixement i garantia dels drets humans, en especial la llibertat d'expressió, de reunió, d'associació, de manifestació, de restauració de la unitat jurisdiccional, d'establiment de vies obertes a la participació autèntica dels diversos pobles que integren el pais"...

 

S'arriba a la conclusió que cal aportar els valors dels Drets Humans, també, al camp de l’educació. S’aprofita la Diada Escolar de la No-Violència i la Pau, que aleshores roman una mica endormissada, per dinamitzar-la amb activitats col·lectives i públiques, coordinades pel Grup Cristià de Drets Humans.

S'organitzen concursos de dibuixos-redaccions, auques, concerts musicals, sessions de cinema, exposicions de murals, mostres escèniques, manifestacions o passejades de les banderes de la Pau pels carrers centrals de Ciutat, que finalitzen amb amollades de coloms missatgers de la pau, i breus comunicats escolars a favor de la Pau...

El mateix anys, es crea també el Club d'Esplai l'Encarnació.

“Teníem clar, com a rerafons pastoral, -manifesta mossèn Josep Antoni Fuster- que la fe més que culte era praxi, més que encens era alliberació, i més que llei era estimar i lluitar…”

Per això mateix, no causa cap estranyesa ni una comprovar que al gran Mural de la Pascua de Resurecció de l’any 1976, hi figura aquesta inscripció tan provocativa per a una comunitat de creients: “Església, quan seràs poble de benaventurances?”

O que el Dijous Sant d'aquell mateix any el Grup de Drets Humans crea una "Caixa de Solidaritat" per ajudar el món obrer de les Illes en les seves justes reivindicacions i els seus perllongats aturs, davant la injustícia social de que n'és víctima més directament afectada.

 

A més del curs sobre "Marxisme i Cristianisme" que dirigeix a la Parròquia de l'Encarnació mossèn Gabriel Amengual i Coll, s'organtiza dins el mateix temple, amb gran assistència de públic interessat, una taula rodona amb la participació de representants de tots els partits polítics que es presenten a les eleccions.

S'hi veu que la comunitat parroquial roman positivament a favor de la democràcia fonamentada en els drets de l'home i del poble.

També es posen a l'abast de la gent fulls preparats per fer llistes d'adhesions amb noms i signatures amb diverses ocasions i per a causes tan nobles com l'abolició de la pena de mort, l'amnistia, l'embrió de la revindicada universitat a les Illes Balears, l'objecció de consciència, la construcció d'ambulatoris, dispensaris, la campanya del 0,7% per al Tercer Món...

Pere Ballester i Morey, que n'és l'ànima i gran mantenidor del Grup Cristià de Drets Humans de la Parròquia de l'Encarnació durant molts anys, dirigeix una hora d'emissió setmanal a l'emissora diocesana Ràdio Popular, sobre temàtiques referents a la pau, la llengua catalana, la pena de mort, els drets humans, l'ecologia, l'ensenyament, l'autonomia, en un programa que duu per títol "La veu dels que no tenen veu".

Amb el lema "Siau qui sou", es dóna suport a la creació de les autonomies. Es demana el màxim de competències i la declaració de comunitat autonòmica històrica per a Balears amb totes les conseqüències nacionalistes. S'aporta a la Diada Autonòmica del 29 d'octubre de 1977 un Manifest a favor de l'autonomia, dret inalienable dels pobles, i a favor de reforçar el sentiment d'identitat pròpia...

Com diu mossèn Josep Antoni Fuster i Segura al llibre esmentat anteriorment, "amb un grapat de gent jove conservàrem, quasi sols, una antiga tradició ciutadana, que més tard revitalitzaria la Federació d'Associacions de Veïns de Palma: el Pa-amb-caritat a Bellver. Cada any recordàvem la tradició i compartíem les darreres panades i la festa".