“Podeu veure aquí mateix, en aquesta web, que hi ha gent de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans que es mou a favor de la pau a la regió dels Grans Llacs africans, sobretot pel que fa a Rwanda, aquests mateixos dies. Ens agradaria saber la vostra opinió sobre aquest assumpte. Tenim la certesa que hi deveu tenir molt a dir, a pensar i a creure. A la gent de Drets Humans de Mallorca, ens interessa ben molt saber la vostra opinió. Hi podeu fer els comentaris que considereu més adients, o també penjar-los en aquest Blog nostre
Salutacions.”
Rwandesa tutsi
refugiada a Burundi
(01)
”Desconeixíem aquest Blog i aquesta Web que porten assumptes relacionats tan directament amb Rwanda. Hem trobat força interessant tot quant s’hi diu. L'hem guardat tot entre els nostres preferits”.
M. Ana
(02)
“Cal pitjar fort, per contribuir d'alguna manera a sacsejar les consciències, les nostres i les de la ciutadania en general, perquè posem tots els mitjans que són al nostre abast en la construcció d'un món millor. Els qui creim que un altre món, millor que aquest, és possible no podem badar ni romandre inactius. Ho sabem, pentura més que ningú, per les nostres experiències viscudes en terres africanes...”
Jaume
(03)
”Tots som responsables dels que no tenen mitjans ni veu. Fem-los sentir!”
Francisca
(04)
“Tenim molt per dir-vos. Els nostres primers companys de missió en la nostra arribada a Rwanda foren Joaquim Vallmajó i Joseph Caloset, a Rwankuba. Les primeres informacions sobre el món de Rwanda les vàrem rebre d'ell, del Quim. Ell ens va descriure la fugida dels tutsi cap a l'exili, les cases cremades, els primers assassinats. Ell ho va veure. Nosaltres l’escoltàvem com si ens contàs una història llunyana. De fet no era tan llunyana. Pitjor, era la llevadura colgada que anava fermentant tota la massa.”
Josep
(05)
“Dins nosaltres, el drama rwandès hi és present cada dia, no és encara història. Ens fa molt de mal fins i tot parlar-ne. No estam al dia del que està passant. És com una protecció que posam al nostre cor. No podem opinar. Només podem encoratjar i animar a tots els qui, com vosaltres, treballau per la Justícia i per la Pau. Seríem activistes aferrissats, si poguéssim fer-ho fredament. Estam aquí per fer-vos costat. Ens sap greu sentir-nos limitats...”
Miquel
(06)
“La meva primera missió de treball va ser Zaza, que és la tercera en la fundació de missions a Rwanda. Aquí va néixer el primer sacerdot de Rwanda, Baltasare Gafuku. Aquí estava refugiada la mare del rei destronat, Teresa Nyirakabuga. Cada tarda, després de fer una llarga visita al Santíssim a l'església, la mare del rei anava a la meva habitació. S'asseia a la meva taula, i esperava la meva tornada de les activitats. Després, la fèiem petar. Ella em donava a conèixer la llengua i la història de Rwanda. No debades havia estat la Reina Mare. Va escriure a la meva mare, i li va dir que estigués tranquil•la, que el seu fill tenia una mare que es cuidava d'ell. Un altre fill, no exiliat, venia a trobar-la. A mi me donava el tracte de germà... Els missioners varen copiar del sistema administratiu del Mwami (el rei) l'organització de les missions, amb els Bakuru b'Inama (presidents d’assemblees)... Els blancs no reberen el nom de "blanc", (umwera), sinó el de "trescadors", (abazungu), de (kuzigira), és a dir "trescar". Ho trescaven tot, cercant què podien prendre, robar, als negres... El robatori dels blancs està a les arrels del genocidi dels negres... Tant els negres que mataven com els qui eren morts, eren persones a les que jo estimava i estim amb tot el meu cor... Vingueren a Ariany, d’on som rector, dos jutges del tribunal internacional a interrogar-me. Vaig declarar devers unes deu hores.... Els judicis hi han de ser... Però crec que l'únic remei és el perdó. La persecució perllonga l'odi per a les generacions futures...”
Melcior
(07)
“Els qui no han viscut cap vida, que reivindiquin el que els sembli bé, però que s'ho pensin una mica, abans. Pot ser, si haguessin viscut alguna cosa, reivindicarien només una abraçada amb un gran plor... Pobre Carrero, perseguidor. Si almenys ell sapigués que hi ha una cosa millor que el perseguir...! Quina destrossa causa el perseguir... Per a nosaltres, no és una victòria que la justícia persegueixi algú. La victòria és el perdó, és la sobrevivència, és el plor en el consol de l'abraçada. Hi ha guspires que manifesten la violència amagada en l'apariència d'un cor pacífic! Ja n'hi ha prou de violència! Quines conseqüències en patiran a Rwanda els espanyols que hi treballen? Hi ha pensat en Carrero? Anirà ell a resoldre els problemes ben previsibles dels que són allà i fan una bona feina? Crearia ell aquestes noves dificultats en el cas de treballar coratjosament a Rwanda? Quin dret té ell a privar els ruandesos de l'assistència dels espanyols? Convendria que en Bernat Vicenç llegís el que vos escric. A ell jo el tinc com a més raonable. Una persona il•luminada és molt perillosa, no se n'adona del mal que causa a persones alienes. Siguem sensats...”
Sebastià
(08)
“Vos he d'informar d’un altre caire, sorprenent per cert. Treballant a la missió de Kiziguro, anys després, tinguérem com a refugiada la filla del primer president de Rwanda, Kayibanda. Ella treballava al "dispensaire" com a infermera, i vivia dins la missió, en una habitació al costat de la meva, paret per paret, per seguretat de no ser assassinada a la nit... El seu pare estava empresonat, des del cop d'estat que va fer un militar, cosí seu, que es va constituir president. (va ser president fins que un míssil va tombar el seu avió quan aterrava a Kigali el 7 d'abril de 1994). Una vegada cada mes se li concedia a Épiphanie Kayibanda visitar el seu pare. Hi anava carregada de llibres, que agafava del meus prestatges. El seu pare es delectava en la lectura. La seva filla Épiphanie escollia els que agradaven al seu pare. Épiphanie era valenta. Alguna vegada, però, el patiment la superava. Aleshores em deia: - "Melchior, éxcuse-moi. Aujourd'hui j'ai le cafard..." M'abraçava i plorava. Després es refeia, i continuava sobrevivint encara un poc més. Van matar el seu pare, el primer president de la República, la seva mare, un germà petit..., enverinats tots per ordre de l'autor del cop militar... No sé si coneixeu l'obra teatral "Mercè dels uns, Mercè dels altres". No recordo ni tan sols l'autor. El contingut sí que el recordo. La Mercè va tenir refugiat a ca seva, a Barcelona, primer un Nacional, després un Republicà. Jo no sé exactament qui soc. He viscut la vida de la Mercè... “
Melcior
Resposta donada:
“No vos podeu imaginar els bons efectes que ens produeixen els vostres missatges... Comprenem perfectament tot allò que sentiu i com vos sentiu... Trenta-cinc anys després d'haver vist coses semblants a Burundi, encara fan nafra i deixen ben marcades persones que ho visqueren de prop! La violència té això de molt xerec: que deixa marca difícil d'esborrar! També comprenem, creim, la terrible contradicció que pot comportar el fet de veure que "denunciam davant dels Tribunals Internacionals les atrocitats comeses pels tutsi..." En algun moment de la història ens hem de situar, per entendre i comprendre una mica millor allò que se'ns vol amagar i que, sens dubte, té molt a veure amb les riqueses naturals amb què compta la regió africana dels Grans Llacs i els mitjans que les grans potències posen en marxa per fer-se-les seves, de la manera més grollera i en la major quantitat possible... Gràcies per la vostra resposta. Gràcies, també, per la vostra meravellosa lliçó, en reconèixer les vostres pròpies limitacions -que també són nostres, perquè a tots ens arriben i afecten-. Salutacions.”