Des de fa dies ens arriben notícies i algunes imatges de la revolta dels independentistes tibetans i de la repressió a què els sotmeten els ocupants xinesos.

Des que Xina va envair i ocupar militarment el seu país l'any 1950, els tibetans han lluitat per recuperar la independència del seu poble. Ara les protestes han reviscolat, probablement perquè les conseqüències de l'ocupació i de la política de colonització de Pequín, que els darrers anys ha enviat milers de xinesos a viure al Tibet (l'ètnia xinesa hun ja hi és majoritària), comencen a ser insuportables. I també, òbviament, perquè Xina vol aprofitar els Jocs Olímpics de Beijing del proper estiu per presentar-se davant el món com la potència econòmica emergent que és i com un règim obert i democràtic que no és.

La brutal repressió de les manifestacions a favor de la llibertat de Tibet per part de l'exèrcit i de les forces de seguretat xineses ha posat al descobert el caràcter totalitari i imperialista del règim que domina el país.

Al mateix temps, els fets estan deixant en evidència, una vegada més, el Comitè Olímpic Internacional i la seva aposta per la capital xinesa. Un COI que de la mà del franquista José Antonio Samaranch va viure la seva època més putrefacta i on les decisions es prenen en circumstàncies molt similars a com es decidia l'urbanisme de Palma durant l'anterior legislatura.

La Xina pseudopostcomunista queda amb les vergonyes a l'aire i el COI no surt gaire més ben parat a la fotografia del menyspreu per la llibertat de les persones i dels pobles.

Però aquesta foto fixa del panorama internacional té la virtut que hi surt tothom retratat.

També hi queden retratats aquells que des de posicions suposadament d'esquerres i a causa d'una incomprensible adhesió o identificació amb el règim xinès, neguen a Tibet allò que, si més no en teoria, reclamen per a Palestina o Sàhara. Aferrar-se a l'argument que el règim de Tibet del 1950 no era democràtic resulta, simplement, patètic. Tots els imperialismes justifiquen les seves invasions a partir de la superioritat espiritual i moral. Tenc l'absoluta certesa que un Tibet independent hauria arribat molt més aviat a la democràcia que de la mà del règim autàrquic xinès.

Però a la fotografia també hi surten -i no gaire afavorits tampoc- aquells hipòcrites que s'omplen la boca defensant la llibertat de Tibet (he vist adhesius de «Free Tibet» lluïts per personatges folklòrics dels que surten a programes de la televisió-fems), arrossegats per la moda del moment o pel seu odi visceral a tot allò que els soni a esquerra (encara que sigui el règim xinès).

Aquest personal que a Espanya i a França duu anys adoctrinant les masses en l'odi cap a les nacions oprimides pel seu estat, resulta que de sobte han descobert les meravelles de la defensa dels drets col·lectius dels pobles. Com més lluny millor, això sí. Hi ha uns personatges de dretes i uns personatges d'esquerres (que són molt més semblants entre ells del que ells mateixos sospiten) que estan d'acord amb el dret de decidir dels pobles sempre que aquests els caiguin ben enfora. La seva passió per l'autodeterminació és proporcional als quilòmetres que els separen del poble en qüestió. Sí a la lliure determinació dels pobles si aquests són devers la conxinxina... que deu ser on cau el Tibet si fa no fa.

Un servidor, des d'aquí, modestament, es proclama partidari que els pobles decideixin lliurement el seu futur es diguin Tibet, Sàhara, Palestina, Escòcia, Euskal Herria, Frandes, Còrsega o Països Catalans.