Crec que és prou clar que la manca d’equitat en la distribució de la riquesa és una de les més greus injustícies del món, i fruit d’un sistema socioeconòmic que la justifica i fomenta. Més de mitja humanitat viu i es colga amb fam, mentre una minoria molt petita neda dins la balquena, sense cap escrúpol, més aviat fent ostentació de l’opulència, la qual per a més oprobi i escarni, es converteix en paradigma social: reis, multimilionaris, banquers, luxe i consum a les totes... són els models admirables amb més cartell. I això succeeix en el nostre país «democràtic» (?) i governat per «socialistes d’esquerra».

Si això pareix exagerat, vet aquí uns quants exemples d’impudícia, que ens haurien d’obrir els ulls i demostrar-nos de manera clara i llampant quant d’«inequitativa» és la nostra societat; que no ens donin ou per bou.

Recordem: l’any 1999 Amusátegui, ex-president del Banc BSCH, s’embutxacà 43'75 milions per retirar-se, i l’exconseller delegat Corcóstegui un poquet més de 108'1 milions. N’hi va haver que això els pareixia un abús, però al Tribunal Suprem li va parèixer que no hi havia res a dir-ne perquè els grossos de l’administració del banc consentiren «en tal ventaja de índole económica» per als dos pillastres i no estava provat que hi hagués hagut «perjuicio patrimonial». Idò, què vos pensàveu...? Si un mort de fam hagués pispat dos o tres mil euros de qualsevol banc, per aquesta petita «ventaja económica», l’aficarien dins la presó, amb tota la raó del món, per «perjuicio económico», i per pocavergonya.

L’any 2004, Alfonso Cortina sortí de la presidència de Repsol YPF amb una vintena de milionets per anar tirant.
Manuel Pizarro, expresident d’Endesa, l’any 2006 tengué un sou de 3'200 milions, un 38% més que l’any 2005, perquè, pobret, no li bastava per viure. I a l’hora de deixar la presidència, com que anava curt de pinyons, s’embutxacà uns 17 milions, a més de 4 milions per la venda d’accions que havia comprat en la sessió anterior a l’OPA de Gas Natural, i això que diu que no sabia res de l’OPA que va fer pujar el preu de les accions.

Devers Can Botín, es posen les botes: el president del BBVA, Francisco González, té un sou de 9'78 milions (515 vegades més que el sou mitjà espanyol, que és de 19.000 euros a l’any) i el conseller delegat, Alfredo Saenz, té un souetlo de 8'09 milions. Tot això sense comptar el que se’n diuen stock options. La filla d’en Botín, la pobra, només cobra 3'08 milions. Accionistes envejosos i els sindicats han denunciat que troben que fan un poc llarg, però és perquè no comprenen que la vida és molt cara.

Això només són alguns exemples d’un mal estès a Espanya, Mallorca i arreu per tot el món. M’agradaria que qualcú m’explicàs d’on surten les misses i com es justifiquen aquestes indemnitzacions i aquests sous milionaris dins un món en el qual mil milions de persones tenen mal de fer simplement omplir el gavatx.

Mariano Moragues. (Rebuda per e-mail).